Hi ha d’haver una ànima catalana que sobrepassa els propis habitants de Catalunya. La idea que, en una primera lectura, pot semblar superficial, té les seves bases en la creença del filòsof Francesc Pujols, segons que recollia Artur Bladé i Desumvila, que l’ens col.lectiu: Catalunya, té més fortalesa que els propis catalans agafats un per un. “ Car és un fet evident que quan els catalans obliden la seva ànima col.lectiva i es dediquen a actuar pel seu compte, i fins i tot actuen lligassats en el clos tancat dels clans polítics, donen al món manta vegada l’espectacle d’un desori integralment perfecte.”
La reflexió és dels anys 30 però el seu valor no ha canviat.
De fet la tesis de l’ànima col.lectiva que ens aguanta remet fins a Ramon LLull. Hem resistit per la geografia i el paisatge físic, però també per l’espiritual: “ el pensament lul.lià és la més alta expressió de l’ànima de Catalunya perquè es proposa donar al món una ciència certa sobre la qual els homes puguin petjar amb la mateixa seguretat que els catalans trepitgen la terra de Catalunya”.
He buscat aquestes reflexions espirituals per acabar d’entendre què fa que una qüestió material com la negociació del finançament autonòmic, hagi esdevingut tortuosa i se’ns presenti com un estira i arronsa de la resta de l’Estat amb Catalunya.
De fet aquest joc de malentesos que beu de no haver paït el nou Estatut, ha derivat en una gran paradoxa. Qui volia que es canviés l’actual model de finançament fora dels propis catalans? Qui tenia la força motor per intentar-ho? La història es repeteix. Cada vegada que hi ha hagut un progrés, una millora del sistema, ha sigut perquè Catalunya ho ha promogut, ho ha exigit i negociat. Ja sigui amb els diferents trams de l’IRPF, ja sigui amb el nou mecanisme que fixa l’Estatut i que també beneficia altres comunitats.
El nou sistema reclama, d’entrada, que es tingui en compte l’allau de nous catalans que s’han incorporat a aquesta societat amb la immigració recent, per poder garantir que l’educació, la sanitat, els serveis socials que s’ofereixen siguin de qualitat i arribin per tothom; però sobretot el que es vol és que Catalunya no acabi sent més pobre després d’haver fet la seva aportació al global d’Espanya. No pot ser que un home que amb el seu treball té un bon grau de riquesa, acabi empobrit després de pagar impostos. No pot ser que Catalunya sigui, en el rànking d’autonomies, la tercera abans de pagar impostos, i després de fer-ho sigui l’onzena.
Ho defensen el gruix dels economistes, que com el catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona, Joaquim Solé Vilanova diu que el nou model respecta l’ordinalitat o res. O Catalunya segueix ocupant el lloc que li atorga l’activitat que es genera en la seva geografía i paisatge físic, o no té sentit que siguem de nou el motor d’un canvi que la resta assumeix sense haver-hi pensat ni un segon. Perquè a Espanya, en bona part, i sobretot si parlem de model autonòmic, segueix vivint de la màxima “que inventen ellos”.
És clar que com escrivia Fernando Pessoa als seus “Escrits sobre Catalunya i Ibèria” el conflicte entre Catalunya i Espanya és “el conflicte entre el concepte nacional de país i el concepte civilitzacional de país,…que es prefigura com a imperialista i s’afirma com a cultural.” Possiblement per aquesta altra concepció costa tant que el que hauria de ser una negociació amb el conseller Castells, des del Govern central de Madrid s’acabi plantejant com una imposició.
Només ens queda confiar en l’ànima de la terra que ens aguanta, si no volem acabar morint per falta de finançament.
